Watchmen – Moore/Gibbons

Watchmen de Alan Moore y Dave Gibbons

https://rojotransitorio.files.wordpress.com/2009/06/5-estrellas.jpgDe tant en tant, al sentir un munt d’elogis sobre una obra (del genera que sigui) en diferent mitjans, se’t va creant un interés creixent que finalment et dirigeix de cap a la llibreria per aconseguir l’obra esmentada. Es lo que em va passar en aquest cas.

Watchmen ja ha estat catalogat per un munt de gent com una de les principals fites en la historia de la novela gràfica. Amb aquesta propaganda, quan obres la portada del llibre ja estas una mica vençut. Pero en aquest cas, quan tancas la contraportada, t’adonas que no només era cert allò que es deia…  acabas de gaudir d’una obra mestre en la historia de la creació artistica!
Perque Watchmen es aixó: una obra magna del mon de la novela gràfica que fa honor a la resta de les grans creacions del genera narratiu. Prou ja de menysprear el mon del Còmic, al que jo personalment prefereixo anomenar novela gràfica (per evitar un cert to pejoratiu de la paraula Còmic, que evidentment no comparteixo) Aquest genere, mica en mica i gracies a obres com aquesta, s’ha guanyat un merescut respecte. Però encara queden reticencies históriques dificils de superar: el genere del Còmic sempre s’ha considerat com de consum rapid i destinat a un mercat infantil/juvenil. No es el cas de Watchmen.

Alan Moore (guió) i Dave Gibbons (dibuix) amb l’ajuda de John Higgins (color) son els creadors d’aquesta inspirada obra que tracta sobre un grup de super-herois, els Vigilants. Aquest podria semblar un tema massa trillat en el mon del Còmic, però l’aproximació que fa Moore és del tot diferent: els Watchmen, han deixat (o mes aviat han estat apartats pel cansament i la societat) fa un temps el seu paper de super-herois. Els personatges mostren al lector mes aviat les seves febleses, no massa llunyanes a las que la gent comuna pateix habitualment a la societat moderna occidental: intolerància, por, solitud, egoisme, desencant, decadència, malaltia… però també grans valors com l’amistat, la valentia i la justicia (encara que aquest últim l’hauriem de acompanyar d’un interrogant). El context temporal de la narració, l’apogeu de la guerra freda amb l’antic bloc sovietic, acaba de tancar el llenç on es desenvolupa tota la narració. Una característica a destacar de l’obra es que cada nou capítol conté una introducció en forma de narració convencional que ajuda al lector a aprofundir més dins la complexitat del llenç.

Pero la grandesa d’aquesta obra no només resideix en el fil narratiu i la seva excepcional representacio gràfica. Com tota gran obra narrativa, radica també en el conjunt de reflexions que acompanyen al lector tal com s’endinsa dins l’història. A mi, personalment, la que em va deixar més perplex va ser la següent: En quins casos, el fi justifica els mitjans? Aquest paradigma, que en to afirmatiu, mereix la qualificació de feixista, és la controvertida clau de la darrera reflexió. Pero abans d’enfrontar-te amb aquesta darrera reflexió, meravella’t i delecta’t amb l’evolució plena d’ingeni que aquesta sorprenent narració gràfica et regalarà.

Acerca de xavier

No hay nada nuevo bajo el sol

Publicado el enero 10, 2010 en Reseñas y etiquetado en . Guarda el enlace permanente. 1 comentario.

A %d blogueros les gusta esto: