La pell freda – Albert Sanchez Piñol

Un dia vaig poder sentir a l’autor en una entrevista radiofonica amb Toni Clapes, a RAC1, on presentava el seu darrer llibre, Pandora al Congo. Alla es trobava l’escriptor, intentant convençer a un dels tertulians (no gaire procliu a la lectura, el tertulià, deia que la majoria dels llibres son força aburrits… suposadament un d’aquests lectors ocasionals que necessitan un bon ham per acabar un llibre) amb el seguent argument: mira, tu has d’agafar un llibre i si despres de lleguir les primeres 5-10 fulles, no t’ha enganxat, doncs ho deixas… pero al menys dona-li aquesta oportunitat.

Doncs si, la pell freda, penultim llibre de l’autor Barcelones, es un d’aquests llibres que saben enganxar des d’un primer moment i et porten a traves de les seves pagines amb una velocitat de vertigen, creant un desig d’anar-les devorant una darrera l’altre, amb golafria. Jo, de fet, el vaig acabant llegint en menys d’una setmana, i son 300 pagines, aixo si, amb lletra gruixudeta.

El seu inici es un d’aquells grans començaments, que deixen emprenta en el teu cap i et fan aturar-te un moment per reflexionar-hi. Enuncia aixi: “Mai no som infinitament lluny d’aquells que odiem. Per la mateixa rao, doncs, podriem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells que estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç”. Un bon inici (ara mateix em ve al cap el de l’Aleph, de Borges) es aquell que un cop acabat el relat t’obliga a rellegir-ho, com intentant buscar alguna clau perduda, un vestigi de allo no trovat o d’allo mig-trovat, o simplement per deleitar-te amb la seva bellesa.

El llibre, gran exit de ventes tant aquí, a Catalunya, com a l’estranger, s’enmarca dins del genere d’intriga i fantastic, pero amb un rerefons de missatge mes transcendental, amb certa profunditat. Tal com avançen les pagines, aquestes convidan a preguntar-nos: on estant els limits del nostre comportament?, que ens porta a fugir de tot per afrontar la soletat? Mentre llegeixo no puc evitar evocar els meus estimats HP Lovecraft i Edgar Allan Poe. Suposso que l’autor tambe els contempla en el seu devocionari.

Es un llibre que recomano a aquells que necessitin un bon ham per llegir. Tambe es podrien esperar a que surti la pelicula del llibre (com sera el cas, ja s’han venut els drets) pero es una opcio que no recomamo… millor llegir primer el llibre, per despres poder comparar. Aleshores podrem dir (oi?) allo de: no se sembla en res al llibre… o el llibre te un munt de coses que no surten a la pelicula… o qualsevol des topics que apliquen a aquest paradigma.

Acerca de xavier

No hay nada nuevo bajo el sol

Publicado el marzo 5, 2006 en Reseñas y etiquetado en . Guarda el enlace permanente. 1 comentario.

  1. Estic completament d’acord amb tu, és un llibre que es llig fàcil però el rerafons antropològic i filosòfic em sembla genial. Sota el meu punt de vista,el llibre és un intent de descobrir qué és realment l’ésser humà.

A %d blogueros les gusta esto: